La distància interior

al·ludeix a un recorregut, a les anades i vingudes pel flux continu però no sempre conscient entre l'artista i el món.

La distància interior respon a un itinerari que es fa quotidià perquè és el camí d'execució d'una obra, sigui quin sigui el procediment material.

És el seguit de relacions multidireccionals que participen d'una interpretació del món i una posterior reducció a les coordenades que perfilaran els trets d'una obra i el moment de la seva conclusió i de la seva represa.

L'artista es projecta en aquest trànsit, i la implicació d'elements molt propers a la seva intimitat, d'un pensament social però alhora vehicle artístic, d'uns objectes quotidians i alhora transcendentals, són producte d'un reconeixement en aquest viatge interioritzat.

Amb Distància Interior la Galeria 44 inaugura a Barcelona un espai amb programació continuada d'art contemporani.

Vestit de llum, 2000 Instal·lació (fragment) L'Eugènia Balcells pren un seguit d'objectes d'una realitat immediata -anònims, casuals...- per projectar-los sobre una al·legoria de la seva pròpia personalitat; un vestit-pantalla, un interior que rep les imatges per disparar-les transformades per la seva dinàmica. Tres visions transformades de petites realitats.

Alè, 1999 Mides variables Fotografia En la vídeo-instal·lació de l'Enric Maurí l'espai exterior es projecta en una superfície fràgil que el tanca en el seu interior. L'artista exterioritza el seu interior i el projecta cap en fora. El cos com un trànsit d'alè vital, una obertura continua que aspira i expulsa. L'alè com a manifestació entelada del jo.

De la sèrie De Perros, 1995 40x30 cm Negatiu original en blanc i negre processat en color El Carlos Pazos en la seva instal·lació situa un personatge -un gosset- que fa de vehicle entre un món proper, d'objectes i una via fantàstica de projecció del desig que expressa un sentit de sexualitat on el mateix protagonista exercita la seva vessant lúdica. Pareja, 1999 655 x 988 mm Fotografia

La roba interior, treta de tot context de sensualitat, serveix a América Sánchez per tractar la qüestió de la intimitat i de la diferència que ve definida pels atributs que designen els sexes femení i masculí des de la ironia i l'humor.

Iceberg, 2000 14x21x120 cm Parafina i ferro. 2 peces La proximitat en la peça de Mayte Vieta és un quasi contacte d'un mateix rostre, en dos moments en el temps que d'una banda els separa (en l'espai) però alhora els permet de contemplar-se (en el temps). Un instant entre l'un i la seva pròpia imatge que es projecten en una columna amb una infinitat de moments.

Mercè Alsina

La distancia interior

alude a un recorrido, a las idas y venidas por el flujo continuo pero no siempre consciente entre el artista y el mundo.

La distancia interior responde a un itinerario que se hace cotidiano porque es el camino de ejecución de una obra, sea cual sea el procedimiento material.

Es el conjunto de relaciones multidireccionales que participan de una interpretación del mundo y una posterior reducción a las coordenadas que perfilarán los rasgos de una obra y el momento de su conclusión y de su retoma.

El artista se proyecta en este tránsito, y la implicación de elementos muy próximos a su intimidad, de un pensamiento social pero a su vez vehículo artístico, de unos objetos cotidianos y a la vez trascendentales, son producto de un reconocimiento en este viaje interiorizado.

Con Distància Interior la Galeria 44 inaugura en Barcelona un espacio con programación continuada de arte contemporáneo.

Eugènia Balcells toma una serie de objetos de una realidad inmediata -anónimos, casuales...- para proyectarlos sobre una alegoría de su propia personalidad; un vestido-pantalla, un interior que recibe las imágenes para dispararlas transformadas por su dinámica. Tres visiones transformadas de pequeñas realidades.

En la vídeo-instalación de Enric Maurí el espacio exterior se proyecta en una superficie frágil que lo cierra en su interior. El artista exterioriza su interior y lo proyecta hacia fuera. El cuerpo como un tránsito de aliento vital, una obertura continua que aspira y expulsa. El aliento como una manifestación empañada del yo.

Carlos Pazos en su instalación sitúa a un personaje -un perrito- que hace de vehículo entre un mundo cercano, de objetos y una vía fantástica de proyección del deseo que expresa un sentido de sexualidad dónde el mismo protagonista ejercita su vertiente lúdica.

La ropa interior, sacada de todo contexto de sensualidad, sirve a América Sánchez para tratar la cuestión de la intimidad y de la diferencia que viene definida por los atributos que designan los sexos femenino y masculino desde la ironía y el humor.

La proximidad en la pieza de Mayte Vieta es un casi contacto de un mismo rostro, en dos momentos en el tiempo que en una parte los separa (en el espacio) pero que al mismo tiempo les permite contemplarse (en el tiempo). Un instante entre uno y su propia imagen que se proyectan en una columna en una infinidad de momentos.

Mercè Alsina