María Cañas (Sevilla, 1972) i Juan Francisco Romero (Sevilla, 1971) presenten un conjunt de treballs que tenen en comú la mirada irònica que projecten sobre la realitat que els envolta. D'una atenta observació se'n desprèn un divertimento absolutament contagiós, i és que l'exposició tracta el tema del nacionalisme amb un sentit de l'humor molt particular.

La frase Un mundo artificial, naturalmente ens introdueix una sèrie de situacions i ambients que partint d'un context de realitat assoleixen una dimensió extraordinària. Es refereixen a un espai de ciència-ficció especulatiu i tecnològicament orientat. Així és com ells defineixen una fàbula contemporània sobre la identitat basada en l'experiència diària d'allò que ens sobrepassa.

A La sustancia herencia (1999) plantegen la idea d'un estat alienígena.En aquesta instal·lació els autors caminen entre la realitat i l'especulació de situacions inversemblants en les quals diferents microbis, animals perduts, cerquen la seva identitat infectats per un virus nacional. Aquesta proposta, explicada a través d'un llenguatge deliberadament inspirat en el del còmic, reprèn la temàtica de la identitat.La idea de l'individu immers en un món desconegut i canviant. Cañas i Romero situen en els aparells i les tecnologies domèstiques els factors de transformació més fascinants.

El nacionalisme doncs com a factor definitori d'identitat és terriblement alienant quan passa a ser un factor mutable. La instal·lació al·ludeix a una identitat mancada totalment de referents fiables i a la paranoica obsessió d'uns éssers singulars per identificar-s'hi.

L'ambient busca un aspecte de ficció tot i que intencionadament recrea aquells escenaris més il·lusoris d'entre els reals.D'aquesta manera es potencia la idea d'una escenografia possible però estranya i s'aconsegueix que l'espectador es senti part d'un ambient que per una banda li és proper i per l'altra el sorprèn.

Canal Retina (2000), conjunt al qual pertanyen Binary girlfriend, Lugares sin motor o El profesional definitivo són animacions digitals que especulen de nou amb la idea de moviment i mutació. Sense uns referents tan i literals tornen a incidir ara en l'àmbit de la virtualitat sobre la transformació, un canvi aparentment incontrolable cap a un futur incògnit.

Aquestes pel·lícules d'àtoms loopeadas, presenten però una estètica que s'allunya de la idea de proximitat domèstica. Canal Retina s'imposa a l'espectador en un to més agressiu, buscant una distància entre el tema i l'expressió.

Mercè Alsina

María Cañas (Sevilla, 1972) y Juan Francisco Romero (Sevilla, 1971) presentan un conjunto de trabajos que tienen en común la mirada irónica que proyectan sobre la realidad que los rodea. De una atenta observación se desprende un divertimento absolutamente contagioso, y es que la exposición trata el tema del nacionalismo con un sentido del humor muy particular.

La frase Un mundo artificial, naturalmente nos introduce una serie de situaciones y ambientes que partiendo de un contexto de realidad alcanzan una dimensión extraordinaria. Se refieren a un espacio de ciencia-ficción especulativo y tecnológicamente orientado. Así es como ellos definen una fábula contemporánea sobre la identidad basada en la experiencia diaria de aquello que nos sobrepasa.

En La substancia herencia (1999) plantean la idea de un estado alienígena. En esta instalación los autores caminan entre la realidad y la especulación de situaciones inverosímiles en las que diferentes microbios, animales perdidos, buscan su identidad infectados per un virus nacional. Esta propuesta, explicada a través de un lenguaje deliberadamente inspirado en el del cómic, retoma la temática de la identidad. La idea del individuo inmerso en un mundo desconocido y cambiante. Cañas i Romero sitúan en los aparatos y las tecnologías domésticas los factores de transformación más fascinantes.

El nacionalismo pues como factor definitorio de identidad es terriblemente alienante cuando pasa a ser un factor mutable. La instalación alude a una identidad faltada totalmente de referentes fiables y a la paranoica obsesión de unos seres singulares para identificarse con ella.

El ambiente busca un aspecto de ficción aunque intencionadamente recrea aquellos escenarios más ilusorios de entre los reales. De esta manera se potencia la idea de una escenografía posible pero extraña y se consigue que el espectador se sienta parte de un ambiente que por un lado le es próximo y por el otro le sorprende.

Canal Retina (2000), conjunto al cual pertenecen Binary girlfriend, Lugares sin motor o El profesional definitivo son animaciones digitales que especulan de nuevo con la idea de movimiento y mutación. Sin unos referentes tan literales vuelven a incidir ahora en el ámbito de la virtualidad sobre la transformación, un cambio aparentemente incontrolable hacia un futuro incógnito.

Estas películas de átomos loopeadas, presentan sin embargo una estética que se aleja de la idea de proximidad doméstica. Canal Retina se impone al espectador en un tono más agresivo, buscando una distancia entre el tema y la expresión.

Mercè Alsina